Tron
Un tron o soli és el seient oficial on s'asseu un monarca o una persona que ocupa un altre alt càrrec, en ocasions cerimonials o actes d'estat.[1] En sentit metonímic el tron és un sinònim la monarquia. Els trons han sigut el símbol dels monarques i dels déus des de l'edat antiga. Eren emprats per a les cerimònies de coronació i per a elevar al rei per damunt de tots els presents. Des d'aleshores, els trons foren directament associats amb el poder reial.
Antiguitat[modifica]
Els trons poden ser trobats dins del conjunt de mobiliari antic. La representació de monarques i déus asseguts en un tron o cadira és un tema comú en la iconografia de l'antic orient pròxim. L'evidència més antiga de l'existència de mobles construïts és una Venus trobada al jaciment de Gagarino a Kazakhstan, que representa la deessa en posició asseguda, en un tron.[2]
La paraula tron en si mateixa prové del grec θρόνος (thronos), que vol dir "cadira, seient".[3] Prové en origen de la derivació protoindoeuropeu de l'arrel *dher-, "aguantar". A l'antiga grècia Διὸς θρόνους (Dios thronous),[4] era un term utilitzat per designar "el suport del cel" p. ex. axis mundi.
Com a objecte, a la Grècia antiga, un "thronos" era un seient específic i ordinari amb un reposapeus. Solia ser ocupat per una persona d'alt estatus. No necessàriament amb connotacions de poder. L'aqueus (seguint les paraules d'Homer), eren coneguts per col·locar trons buits als palaus reials o als temples de manera que els deus poguessin seure-hi quan volguessin. El més famós d'aquests trons era el Tron d'Apollo a Amicles.
Egipte[modifica]
Als palaus egipcis era comú trobar sales designades a la cabuda d'aquest tipus de mobiliari. Com en moltes altres cultures, eren símbol de poder i estaven designats als faraons.
Són característics per la senzillesa en les estructures, cúbiques i llises, que donen la impressió de sobrietat i gran sentit d'estilització. La fusta és el material quasi insubstituïble per a la seva construcció. Tot i això, als més luxosos podem trobar altres elements més rics com per exemple or, plata, os i ivori.
Els trons i altre mobiliari dels palaus i tombes han sigut fruit dels saquejos.[5] Per això una de les úniques mostres que ens queden és el tresor enterrat de Tutankamon, que ens dona a conèixer com eren els mobles i demès objectes personals dels egipcis.
Tron de Tutankamon[modifica]
Formava part de l'aixovar funerari de la tomba del faraó Tutankamon, que va ser descobert l'any 1922 a la necròpolis egípcia de la Vall dels Reis.
Està realitzat en or laminat amb imatges en sobre relleu. L'estil i el motiu artístic utilitzat és el del Període d'Amarna, colls i cranis llargs i estilitzats, així com mandíbules prominents juntament amb ventres voluminosos.
S'observen en aquests relleus escenes íntimes entre el faraó i la seva Gran Esposa Reial.
Imperi Romà d'Orient[modifica]
El mobiliari d'aquest període té el seu origen en el mobiliari paleocristià, d'inspiració romana i funció purament utilitària, donat que els primers romans es trobaven entre les classes més desfavorides.
En la construcció de mobles el material més utilitzat era la fusta, tot i que també es poden trobar totalment realitzats en metalls o realitzats amb tapisseries.
Les cadires o càtedres eren rígides, amb talles i relleus. En moltes ocasions amb un escambell a joc.[6]
Càtedra de Maximià[modifica]
Un exemple de tron bizantí, amb estructura còncava de fusta totalment recoberta per plaques d'ivori tallat. Està dissenyat per a ús eclesiàstic, però dóna un indici de la rica i estilitzada ornamentació d'aquest període.
Mesura 1,50 m d'alçada i 0,60 m d'amplada. Estava formada originàriament per 26 plafons d'ivori, en els quals es representa la vida de Crist i la de Josep de Natzaret. A la part de davant s'hi poden trobar els quatre Quatre Evangelistes i a Sant Joan Baptista, qui té una representació de l'agnus dei en un medalló.
Període asteca[modifica]
Icpalli (cadira reial)[modifica]
Aquesta paraula la trobem escrita en la llengua náhuatl com a descripció d'uns jeroglífics asteques, realitzats damunt la superfície pètria d'un d'aquests mateixos seients.
Els trobem representats en el Còdex Mendoza, com seients baixos i plans fets amb canyís, amb respatllers alts i sense pedestal. La seva possessió era un privilegi. Pròpiament se'ls atribueix als indis Huicholes de Nayarit, qui durant segles van guardar les seves antigues tradicions abans de l'arribada dels Espanyols a Mèxic.
Era utilitzat com a tron ritual reservat únicament per al gran sacerdot o una altra autoritat major.
Teocalli de la Guerra Sagrada[modifica]
Designat com a monòlit asteca per l'arqueòleg Alfonso Caso. Es creu que pot ser una representació a escala d'un temple d'aquesta civilització i que podria haver estat el seient reial del mateix Moctezuma Xocoyotzin.
Va ser trobat als voltants del Palau Nacional durant l'any 1926, on hi era l'antic Palau de Moctezuma II.
És considerada una obra mestra de la talla. Les seves superfícies estan cobertes amb relleus que retraten figures humanes, símbols còsmics, diferents objectes cerimonials i dates jeroglífiques.
Els seus simbolismes són una exaltació de la ideologia de poder asteca, i al principi de la guerra sagrada,[7] incloent la representació de l'àliga sobre un nopal, tot en devorant cors humans.
Cristianisme[modifica]
Bíblia Cristiana[modifica]
En el Nou Testament, l'àngel Gabriel es refereix al tron en l'Evangeli de Lluc (1:32-33): "Aquest serà gran i serà anomenat Fill de l'Altíssim, i Déu li donarà a ell el tron del seu pare David. Serà rei del poble de Jacob per sempre, i el seu regnat no tindrà fi. "
Jesús va prometre als seus Apòstols que seurien sobre "dotze trons", per jutjar les dotze tribus d'Israel (Mateu 19:28). l'Apocalipsi de Joan diu: "I vaig veure un gran tron blanc i al que estava assegut sobre ell, de la presència del qual la terra i el cel van fugir" (Apocalipsi 20:11).
L'apòstol Pau parla de "trons" en Colossencs 1:16. Pseudo-Dionís Areopagita, en la seva obra, De Coelesti Hierarchia (VI.7) interpreta això com una referència a una categoria d'àngels (que corresponen a l'Arelim hebreu o Ofanim). Aquest concepte va ser ampliat per Tomàs d'Aquino a la seva Summa Theologica (I.108), on els trons tenen a veure amb la realització de la justícia divina.
En l'edat mitjana el "Tron de Salomó" es va associar amb la Mare de Déu, que va ser representada com el tron sobre el qual Jesús s'asseia. L'ivori en la descripció bíblica del Tron de Salomó va ser interpretat com la representació de la puresa, l'or com la divinitat, i els sis graons o nivells del tron representaven les sis virtuts. El Salm 45:9 també va ser interpretat com una referència a la Mare de Déu, tot el Salm descriu una sala de tron reial.
Trons eclesiàstics[modifica]
Des de l'antiguitat, els bisbes de l'Església Catòlica Romana, Ortodoxa Oriental, Anglicana i altres esglésies on hi ha oficines episcopals, s'han assegut formalment en un tron, anomenat cathedra (del grec: κάθεδρα, seient). Tradicionalment situada al santuari, la càtedra simbolitza l'autoritat del bisbe d'ensenyar la fe i de governar al seu ramat.
Per tant, s'anomena cathedra a la cadira reservada a l'obisp o al papa quan presideix l'assemblea litúrgica.[8]
A partir de la presència d'aquesta càtedra (tron), l'església principal d'un bisbe passa a ser anomenada catedral. A l'Església Catòlica Romana, una basílica -del Grec basilikos 'reial'-, actualment es refereix a la presència d'un baldaquí papal, que forma part del seu aixovar, i s'aplica principalment a moltes catedrals i esglésies catòliques de similar importància i/o esplendor. En l'Antiguitat romana, basílica era un corredor públic secular. Així, el terme basílica també es pot referir a una església dissenyada a la manera de l'antiga basílica romana. Moltes de les esglésies construïdes per l'emperador Constantí el Gran i Justinià són d'estil basilical.
Qualcuns altres prelats, a més dels bisbes, se'ls hi permet l'ús dels trons, com abats i abadesses. Aquests són més simples que els trons utilitzats pels bisbes i pot haver-hi restriccions quant a l'estil i l'ornamentació utilitzada, d'acord amb les normes i tradicions de la denominació en particular.
Com un signe de distinció, els bisbes catòlics i prelats superiors tenen dret a un baldaquí sobre els seus trons a certs esdeveniments eclesiàstics. De vegades se li concedeix un privilegi especial als prelats inferiors als bisbes, però sempre amb limitacions pel que fa als dies en què es pot utilitzar i el caràcter de la seva ornamentació. El color litúrgic del baldaquí ha de correspondre amb el de les vestimentes. Quan algun monarca assisteix a una cerimònia o servei, també se li permet asseure's al tron.[9]
A l'Església Ortodoxa Grega, el tron del bisbe sovint combina les característiques del cadirat del cor monàstic (Kathisma) amb accessoris heretats de la cort bizantina, com un parell de lleons asseguts als peus del tron.
El terme "tron" s'utilitza sovint en referència als patriarques per designar a l'autoritat eclesiàstica; per exemple, "el Tron Ecumènic" es refereix a l'autoritat del Patriarca Ecumènic de Constantinoble.
Bisbes occidentals també poden usar un reclinatori per complir la finalitat litúrgica de la càtedra quan no està en la seva pròpia catedral.
Trons papals[modifica]
A l'Església Catòlica Romana, el Papa és un monarca electe, tant des del dret canònic com a cap suprem de l'església, i en el dret internacional com a cap d'estat "Summe Pontífex " - l'Estat de la Ciutat del Vaticà (Estat sobirà dins la ciutat de Roma que establert en el Tractat de Laterà de 1929). Fins al 1870, el Papa va ser el monarca electe dels Estats Pontificis, que durant segles va constituir un dels majors poders polítics a la península italiana dividida. Avui dia, la Santa Seu manté un estatus diplomàtic oficialment reconegut.
El tron del Papa (Cathedra Romana), està situat a l'absis de la basílica de Sant Joan del Laterà, la seva catedral com a bisbe de Roma.
A l'absis de la basílica de Sant Pere, sobre "l'Altar de la Càtedra" es troba la Cathedra Petri, un tron que es creu que va ser utilitzat pel mateix sant Pere i altres Papes; aquesta relíquia està tancada dins d'una estructura de bronze daurada que forma part d'un gran monument dissenyat per Gian Lorenzo Bernini.
No hi ha càtedra o seient permanent per al Papa a la Basílica de Sant Pere, de manera que un tron desmuntable es col·loca a la Basílica per a l'ús del Papa cada vegada que presideix una cerimònia litúrgica. Abans de les reformes litúrgiques que es van produir arran del Concili Vaticà II, un enorme tron amb dosser desmuntable es va col·locar per sobre d'una tarima a la part del cor de "l'Altar de la Confessió" (l'altar sobre de la tomba de Sant Pere i sota el baldaquí de bronze monumental); aquest tron s'interposava entre l'absis i l'altar de la Confessió.
Aquesta pràctica ha caigut en desús amb la reforma de la litúrgia papal dels anys 1960 i 1970, cada vegada que el Papa celebra la Missa a la Basílica de Sant Pere, un tron portàtil més senzill es col·loca a la plataforma davant l'altar de la Confessió. No obstant això, cada vegada que el Papa Benet XVI va celebrar la Litúrgia de les Hores, a Sant Pere, un tron desmuntable més elaborat es va col·locar sobre una tarima al costat de l'Altar de la Càtedra. Quan el Papa celebra la Missa a la Basílica enfront de la Plaça de Sant Pere, també s'utilitzen trons portàtils.
En el passat, el Papa també es va dur a vegades en un tron portàtil, anomenat sedia gestatoria. Originalment, el sedia va ser utilitzat com a part de la processó elaborada envolta cerimònies papals que es creia que era l'hereu més directe d'esplendor faraònic, i va incloure un parell de flabelos (ventalls de plomes d'estruç) a banda i banda. El papa Joan Pau I en un primer moment va abandonar l'ús d'aquests instruments, però més tard en el seu breu regnat va començar a utilitzar el sedia perquè pogués ser vist amb més facilitat per les multituds. No obstant això, ell no va restaurar l'ús de la flabelos. L'ús de la sedia va ser abandonat pel papa Joan Pau II a favor de l'anomenat "papamòbil". A prop del final del seu pontificat, el papa Joan Pau II tenia un tron especialment construït sobre rodes que es podria utilitzar a l'interior.
Abans de 1978, al conclave papal, cada cardenal estava assegut en un tron a la Capella Sixtina durant la votació. Cada tron tenia un dosser sobre ell. Després d'una elecció reeixida, una vegada que el nou Papa accepta l'elecció i decideix amb quin nom serà conegut, els cardenals baixen els dossers dels seus trons, deixant només el tendal sobre el Papa acabat d'escollir. Aquest serà el primer tron del nou Papa. Aquesta tradició va ser retratada de manera espectacular en la pel·lícula de 1963, Les sandàlies del pescador.
Edat mitjana[modifica]
Als països feudals europeus, els monarques sovint s'asseien en trons, seguint una estructura similar a la cadira magistral romana. Aquests trons van ser originalment bastant senzills, especialment en comparació amb els seus homòlegs asiàtics. Un dels més grans i més importants va ser el tron d'Iván "el Terrible". Aquest data de mitjans del segle xvi, té la forma d'una cadira amb respatller alt i reposabraços i està adornat amb plaques d'ivori i os de morsa tallades amb escenes mitològiques, heràldiques i de la vida. Les plaques tallades amb escenes de relat bíblic estan basades en la vida del rei David, l'ideal per als monarques cristians.[10]
El tron de l'Imperi Romà d'Orient incloïa elaborats autòmats de cant dels ocells.[11]
Al subcontinent indi, el terme Gaddi (pronunciació indostànica: [ɡəd̪d̪i], també anomenat rājgaddī) es va reservar per al tron del governant d'un principat de la India, mentre que els seus col·legues musulmans són entronitzats en un musnad ([ˈməsnəd]), tot i que els dos tenien forma de divan. En l'època de Mughal el tron s'anomenava Shahi Takht ([ˈʃaːhiː ˈtəxt]), mentre que el nom tradicional en sànscrit per al tron era singhāsana (literalment, seient de lleó).
A la "regència" (nominalment una província otomana, i de fet un regne independent) del rey de Tunis, el tron va ser anomenat kursi.
Període Modern[modifica]
Durant l'Imperi Rus, el tron del Saló de Sant Jordi (el "Gran Saló del Tron") al Palau d'Hivern va ser considerat com El Tron de Rússia. Es troba damunt d'una tarima de set graons amb un arc de prosceni dalt i el símbol de la família imperial darrere (l'àguila de dos caps). La Sala de Pere I (el "Petit Saló del Tron") és modest en comparació amb el de Sant Jordi. El tron va ser fet per l'emperadriu Anna Ivanovna a Londres. També hi ha un tron a la Gran Sala del Tron del Palau Peterhof.
En alguns països que mantenen una monarquia, encara s'utilitzen trons i, a més, tenen important significat simbòlic i cerimonial. Entre els trons més famosos d'ús actual són la Càtedra de Sant Eduard, en el qual es va coronar monarca britànic, i els trons usats pels monarques durant la inauguració de l'estat dels parlaments al Regne Unit, els Països Baixos, Canadà, Austràlia i Japó entre d'altres.
Algunes repúbliques utilitzen cadires semblants a trons en alguna cerimònia d'estat. La Presidenta d'Irlanda es troba en un antic tron virregnal durant la seva cerimònia de presa de possessió, mentre que els Alcaldes de moltes ciutats britàniques i irlandeses solen presidir els consells locals des de cadires semblants a trons.
Saló del Tron del Palau Reial de Madrid[modifica]
En aquesta estança del palau trobem dues rèpliques dels trons monàrquics de l'època de Carles III. Aquests, presenten les efígies dels actuals reis d'Espanya i estan decorats amb motius daurats i de vellut vermell.
A ambdós costats dels trons trobem quatre lleons de bronze daurat.[12] Cadascun recolza una urpa sobre una bola de pedra vermella.
Aquestes estàtues van ser encarregades per Velázquez durant el seu segon viatge a Itàlia per decorar l'antic Real Alcàsser de Madrid. Qui era el "Aposentador Real".
Tant l'habitació com els seients presenten una decoració que cavalca entre el tardobarroc i neoclàssic. El que desencadena en un rococó a la manera italiana.[13]
Llistat de trons famosos arreu del món[modifica]
- El Tron de Salomó
Europa[modifica]
- El tron de Salomó a Amicles.
- La Cadira de Sant Eduard a l'Abadia de Westminster, Londres, on els monarques
El Tron d'Ivori d'Ivan IV de Rússia "el Terrible"
britànics són coronats. Que també va contenir la Pedra del Destí, sobre la qual els reis d'Escòcia van ser coronats.
- El Tron de Carlemany a la catedral d'Aquisgrà, Alemanya.
- La Cadira del Rei Martí, tron del Rei d'Aragó, València, Mallorca, Mallorca, Sardenya, Còrsega i Sicília i Comte de Barcelona, Martí I l'Humà.
- El Tron d'Ivori d'Ivan el Terrible.
- Els sedia gestatoria papals.
- Cadira-Tron de Dinamarca.
- Tron de plata de la Reina Cristina de Suècia al Palau Reial d'Estocolm, Suècia.
- El Tron d'Ottoman - prínceps otomans que lluiten pel tron.
Àfrica[modifica]
- El Tron d'or del faraó Tutankamon
- El tamboret d'or d'Aixanti
- El Tron de David dels emperadors d'Etiòpia.
- Els tamborets dels caps de tribu nigerians
Àsia[modifica]
- El Tron del Drac dels emperadors Xinesos.
- Tron del Crisantem dels emperadors del Japó
- El Tron del Fènix dels reis de Corea
Tron de Ranjit Singh
- El Trondel Lleó del Dalai Lama al Tibet
- El Tron del Lleó de Sikkim
- El Tron de Kandian del Regne de Kandy i el Domini de Ceilan
- El Tron del Paó dels emperadors mogols, que més tard es va convertir en: El Tron del Paó dels Xa Perses
- El Takht-i Marmar dels Xa Perses
- El Tron del Paó de Corea
- El Tron del Paó a Montchobo, després a Ava, antigues capitals de Birmània.
- El Tron d'Ivori dels Saridhaleys i el Tron del Lleó sighsana del sultanat de Maldives
- El Tron de Sàndal, a Bikaner Fort
- El Tron del Maharaja Ranjit Singh
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ «tron». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Smardzewski, Jerzy. Furniture Design (en anglès). Springer, 2015, p. 2. ISBN 978-3-319-19533-9.
- ↑ θρόνος, Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus
- ↑ Sòfocles, Antígona, 1041, Perseu.
- ↑ Mascort, Maite. El tesoro de un faraón. Tutankhamón. 24a ed.. la revista Historia National Geographic, 2006.
- ↑ Espinal, Alberto. «Mobiliario en Bizancio y la Edad Media» (en castellà). [Consulta: 17 juny 2014].
- ↑ Carr, David «Sangre para el Sol: las pinturas murales del siglo XVI en la parroquia de Ixmiquilpan, Hidalgo». http://www.paginasprodigy.com/dcwright/index.htm, 2008. Arxivat de l'original el 2010-02-01 [Consulta: 16 juny 2014]. Arxivat 2010-02-01 a Wayback Machine.
- ↑ «La cátedra, la sede y el coro» (en castellà), 16-11-2011. [Consulta: 17 juny 2014].
- ↑ "Canopy"[Enllaç no actiu].The Catholic Encyclopedia III. New York: Robert Appleton Company. 1908. Retrieved 2014-05-07.
- ↑ "Throne of Ivan IV the Terrible". Regalia of Russian Tsars. The Moscow Kremlin. Retrieved 2014-05-07.
- ↑ Brett, Gerard (July 1954). "The Automata in the Byzantine "Throne of Solomon". Speculum 29 (3): 477–487. DOI: 10.2307/2846790. ISSN 0038-7134. JSTOR 2846790.
- ↑ «Palacio Real de Madrid - Historia - Visita» (en castellà), 05-03-2013. [Consulta: 17 juny 2014].
- ↑ «Arreglos en el palacio» (en castellà), 28-12-2013. [Consulta: 17 juny 2014].
- ↑ El tron de pedra del rei Kasyapa de Sri Lanka →
- ↑ El Tron de pedra del rei Nissankamalla de Sri Lanka →
Bibliografia[modifica]
- ARONSON, Joseph. The Encyclopedia of Furniture (en Anglès). New York: Crown Publishers, 1966. ISBN 978-0517037355
- UMBERGER, Emily. El trono de Moctezuma en castellà, 1984.
- BECKWITH, John. Arte paleocristiano y bizantino. Madrid: Cátedra, 1970-1979. ISBN 9788437624075
- SANCHO, José Luis, Palacio Real de Madrid en castellà, Madrid, Tf, 2004. ISBN 84-7120-363-4.
- BOVINI, Giuseppe. Cattedra eburnea del vescovo Massimiano di Ravenna e breve guida alla visita del complesso monumentale della cattedrale. La Pira, Rávena: Cooperativa G., 1990. ISBN 9788885315006
- CARTER, Howard. La tumba de Tutankhamón (en Castellà). Editorial Destino, 1976. ISBN 84-233-1684-X.
- FEDUCHI, Luis. Historia del mueble en castellà, Barcelona: Blume, 1994. ISBN 84-8076-076-1
- G.B. PALLOT, Bill. L'art Du Siège Ay XVII Siècle en France (en Francès). A.C.R.-Gismondi Editeurs, 1996. ISBN 978-2867700231
- HAYWARD, Helena. World Furniture (en Alemany). London: Paul Hamlyn, 1965. ISBN 978-0517351505
- IGLESIAS, Helena. El Palacio Real de Madrid (en Castellà). Madrid: Patrimonio Nacional, 1991. ISBN 978-84-7120-14-85.
- MANETÓN. Historia de Egipto (en Castellà). Madrid: Akal Ediciones, 2008. ISBN 978-84-460-2551-1.
- S. BAKER, Hollis. Furniture in the Ancient World (en Anglès). London: The Connoisseur, 1966. ISBN 9780020070726
